Reportatge: "Catalunya, el bressol dels esports de motor"

Context històric

A finals de segle XIX i inicis del segle XX, es van començar a posar de moda els esports provinents d’Anglaterra. Amb el sorgiment a Europa d’una nova classe social, la burgesa, van néixer nous modes de vida, a més de de la idea de ser societats saludables i higièniques. Això només les persones d’aquest estatus social s’ho podien permetre, per tant, en aquell moment, eren les úniques que començaven a practicar esports com el ciclisme, el senderisme o córrer. Amb la industrialització, aquests burgesos d’Anglaterra van viatjar cap a Catalunya, un dels principals motors econòmics i industrials d’Espanya. La burgesia catalana va començar a barrejar-se amb els anglesos i, aquests últims els van començar a ensenyar quins tipus de vida portaven. A partir d’aquest moment, totes les tendències que es duien a terme a Anglaterra, posteriorment s’aplicaven a Catalunya. D’aquesta manera, van sorgir nous esports com el ciclisme, automobilisme o motociclisme, nous equips de futbol com el F.C.Barcelona i el R.C.D.Espanyol, i finalment, també van sorgir nous mitjans de premsa i organismes al veure que anava creixent una forta passió per aquests nous esports. 

Pel que fa a l’àmbit del motor, l’any 1916 va aparèixer el primer club dedicat a fomentar el motociclisme va ser el Reial Moto Club de Catalunya, l’actual RACC. Aquest va començar a organitzar carreres combinades amb motos i cotxes i anant per la part de Girona i sud de França. Aquestes curses eren més un acte d’exhibició del poder adquisitiu que tenien els participants que no competicions amb fortes rivalitats. A més, tampoc eren com les actuals que duren una hora, sinó que començaven al matí i feien llargs recorreguts durant dies, aturant-se als hotels o restaurants on podien i eren acord amb el seu estatus social. Amb el pas del temps, les competicions de llarga durada van provocar que els cotxes s’espatllessin i que necessitessin eines i materials per poder aguantar durant els recorreguts. Aquest fet, també va provocar l’aparició dels espònsors que a canvi de dur incorporades la propaganda de les seves marques inserides al cotxe, els pilots rebien les peces suficients per poder continuar. Des d’aquell moment fins a l’actualitat, la passió pel motociclisme a Catalunya no ha deixat de créixer i, fins i tot, ha donat a la nació un cert estatus dins del món del motor. Són moltes les empreses catalanes, productores de motocicletes, les que van ser un referent en tecnologia en les carreres de motos. Actualment, el motor català està viu gràcies als pilots catalans que competeixen en certes disciplines del motociclisme, per exemple la pilot de trial i deu vegades campiona del món, Laia Sanz, o el pilot campió del món de 125cc, Marc Màrquez.

L'inici d'una història

L’aparició del motociclisme va anar íntimament lligat a un dels primers esports, el ciclisme. Per això les primeres motocicletes tenien incorporades pedals i eren considerades més amb la idea de bicicleta que no de moto.

La primera motocicleta catalana va ser Villalbí (foto) l’any 1902, rep aquest nom amb motiu del cognom del creador, Miquel Villalbí. No és una motocicleta com les actuals, sinó que funciona amb pedals, a més del motor. Aquest primer model de motocicleta catalana es venia al preu de 1.200 pessetes. Va ser una motocicleta totalment artesanal, ja que el seu creador va construir tant el carburador, la instal·lació elèctrica i les cobertes de les rodes amb les seves pròpies mans.

A Espanya, l’entitat que va organitzar una carrera de bicicletes amb pedals com a tal va ser la Unió Velocipèdica Espanyola. D’altra banda, el Moto Club (actual RACC) va formar el primer campionat espanyol de motocicletes, l’any 1919 a Cardedeu. Així es va constituir també un dels campionats de motos més antics d’Europa.

Marques, circuits i pilots catalans

A mitjans segle XX, van néixer diferents empreses catalanes que marcarien un abans i un després en el motociclisme català i mundial. Les marques que van néixer durant aquesta època i que van ser fortes rivals van ser principalment: Montesa, Bultaco, Ossa (aquestes tres van ser les màximes rivals) i Derbi. Altres menys importants van ser: Rieju, Sanglas, Aleu, Evycsa i Moto Guzzi Hispania. Anualment, també es disputava a Barcelona el Gran Premi de Barcelona al Circuit de Montjuïc, a Barcelona (es pot veure la seva situació geogràfica al mapa de sota). El circuit, caracteritzat per la gran dificultat de pilotatge que suposava, es va convertir en el GP d’Espanya, puntuable pel campionat del món, l’any 1950. Aquest enllaç, entre Espanya i la resta de països inclosos en aquesta competició, va ajudar a que molts pilots i empreses catalanes i espanyoles es donessin a conèixer fora del seu país, i aprendre de l’experiència dels pilots i marques que en aquell moment eren capdavanteres en competició. L’any 1955, la Penya Motorista Barcelona va organitzar les primeres "24 hores motociclistes" (des del 1995 i fins a l’actualitat es fan al Circuit de Catalunya, marcat al mapa de baix). Montjuïc també va ser seu del Mundial fins l’any 70, quan aquest honor va ser atorgat al circuit madrileny del Jarama. L’any 1976, es va eliminar aquesta proba del calendari competitiu per la seva perillositat, ja que molts pilots de l’època es van queixar dels accidents que tenien. Un altre motiu que va ajudar a la seva eliminació va ser la mort d’algun pilot. En aquest recinte només es va mantenir les 24 hores com a “símbol” del motociclisme català.

La primera victòria d’una moto catalana va ser l’any 1949, amb Joan Soler Bultó damunt d’una Montesa de 125cc. Set anys després, Ricard Fargas va esdevenir en el primer pilot català que guanyava en un Gran Premi del Món. Aquesta fita històrica va tenir lloc a Montjuïc i amb una 125cc de la marca italiana Ducati. Al voltant dels anys 60, la marca catalana Derbi va destacar per crear un fort equip de competició català, tenint com a pilot a Ángel Nieto (tal com ell diu: “12+1 vegades” campió del món). Pel que fa a la modalitat de trial, un dels mites ha estat Jordi Tarrés, set vegades campió del món.

Posteriorment, i amb el pas dels anys, Catalunya ha aconseguit una bona quantitat de pilots de gran qualitat. A més, l’aposta pels futurs pilots creant acords entre els diferents circuits de Catalunya, fabricants de motocicletes i empreses com RACC, Telefònica o Repsol fa que es pugui intentar mantenir la quantitat d’èxits.

Circuits de Catalunya

Circuits on s'han practicat, o es poden practicar les diferents disciplines del motociclisme a Catalunya.

Ver Circuits de Catalunya en un mapa más grande.

Per ampliar la informació consultar els vídeos següents:

Entrevista a Irina Rodriguez

Irina Rodriguez és una de les components de l'equip espanyol de natació sincronitzada. Va néixer el 16 de setembre de 1977 a Barcelona, viu actualment a L'Hospitalet de Llobregat i és una apassionada de les motos. El seu palmarés està format per set medalles conseguides en diferents Campionats del Món, entre elles un or i tres bronzes, també ha obtingut dos ors en Campionats d'Europa i una medalla de plata dels Jocs Olímpics de Pequín l'any 2008.


1) Com vas començar en el món de la natació sincronitzada?
     Vaig començar practicant natació normal amb cinc anys, vaig aprendre a nedar i quan tenia nou anys vaig veure la meva primera competició de natació sincronitzada. Com em va agradar molt perquè m'encantava l'aigua i combinava aigua, música i dansa, doncs, de seguida em va cridar l'atenció. A partir dels nous anys ja vaig entrar al Club Natación Kallipolis i des de llavors fins ara.


2) Tenies en ment dedicar-te a aquesta disciplina de la natació professionalment o va ser una idea que va sorgir a mesura que anaves creient?
     Quan comences tan jove o tan petita a practicar un esport no et planteges un futur professional. Jo crec que vas fent i els primers anys sí que els utilitzes com a presa de contacte. Practiques esport perquè t'agrada, però també perquè tens el teu grup d'amigues, i és com més fàcil portar-lo. Quan vas creixent hi ha un moment en el qual has de decidir què fer amb la teva vida, veus que no tens una vida normal com qualsevol altre noi de la teva edat, amb tretze o catorze anys. La majoria hem compaginat les dues coses, però sí que és veritat que a l'hora d'estudiar no portes el ritme que qualsevol estudiant porta. Una persona que no fa esport no està entrenant durant set, vuit o nou hores al dia, és per aquest motiu que els estudis no són secundaris, però no tens un ritme normal. No m'he plantejat mai a nivell professional què faré, va amb el temps, vas improvisant a mesura que vas creixent.


3) Quina opinió va donar la teva família quan els vas dir que volies dedicar-te a la natació sincronitzada?
    La meva família sempre m'ha recolzat. Sí que és veritat que passes algun moment difícil perquè no sempre et surten bé les competicions i tot allò que envolta el món de la natació, llavors potser t'aconsellen que et plantegis el fet de deixar l'esport, per exemple per començar la universitat. He de reconèixer que amb la meva he tingut molta sort.


4) En referència a l'esport al qual et dediques, t'agradaria que existissin equips mixts de dones i homes?
    Estaria bé, seria una nova modalitat. Crec que podria arribar a ser com el patinatge artístic que es combina la dansa entre homes i dones. El problema és que realment no hi ha nois que practiquin aquest esport, i per això crec que la natació sincronitzada encara continuarà sent un esport femení. Hi ha hagut algun noi en EUA que era molt bo, però el problema és que el reglament està dirigit en certa manera per a les noies. Encara no s'ha fet un reglament per a equips mixts, però crec que donaria molt de joc, sobretot a nivell coreogràfic. Els nois que actualment practiquen natació sincronitzada, només poden presentar-se a competicions no-oficials, com pot ser un "open", però no en un campionat internacional com poden ser un mundial o un europeu.


5) Què penses sobre el fet que cada vegada més es descobreixin més esportistes de diferents disciplines que opten per dopar-se?

Irina tampoc creu el dopatge sigui a causa del ritme fort de competicions:



6) Tens cap ritual, amulet o superstició abans de sortir a una competició?
    Les noies de la selecció no som supersticioses, tot i que som un equip de tenir bastants manies. Per exemple, una vegada quan jo era petita em van llençar les pinces del nas i ho vaig passar fatal. Des de llavors, abans de sortir a competir, quan estem totes en l'últim moment haig de dir: "si us plau, que ningú em llenci pinces". A més, el graciós del cas és que si m'oblido de dir-ho m'obliguen a fer-ho, però és l'únic que jo tinc com a mania. Cadascuna té les seves pròpies, i ens coneixem tant que ja cadascuna sap què hem de fer en els moments previs a sortir a una competició.


7) Què prefereixes competir en grup o en solitari?
      En equip, jo realment amb la selecció només treballo: equip, combo (disciplina combinada) i abans feia duo. En aquesta última disciplina vaig ser la primera parella de Gemma. En solitari, he participat algun cop participo pel meu club "Kallipolis" en un campionat nacional, però m'ho passo millor fent duo o equip, que no en solitari.


8) Et guardes tots els banyadors que aneu utilitzant?
     Intento guardar-los tots, però sóc una mica desastre, perquè sempre intentes deixar algun banyador a algú que t'ho demana, i després no te'l torna. Tinc la majoria, però els altres estan perduts, no sé ni on estan.


9) Com es preparen les diferents coreografies que es preparen per a una competició?



Pel que fa al disseny dels banyadors va explicar com s'organitzen a l'hora de fer-los:



10) Què és el que més t'agrada de practicar aquest esport?
      M'agrada perquè és un esport molt complet que implica un repte físic alt, i hi ha una part de creativitat important. Aquesta part creativa o artística és molt enriquidora per a mi. A més, també hi ha una part física en la qual has d'entrenar molt, perquè és un esport dur i has d'aguantar a l'aigua cinc minuts com si no passés res i amb marejos i molts moviments. A la vegada, la natació sincronitzada també et permet una gran capacitat d'imaginació, de crear, de buscar idees, etcètera. Es fa menys monòton per a mi que potser altres esports. Jo també he practicat natació i sí, està molt bé nedar, i és un repte físic i hi ha una part tècnica de com fer la braçada, però la sincronitzada em dona molta més capacitat de creació.


11) I el que menys?
    Tantes hores que hem d'estar entrenant, és massa, però és el que hi ha. La natació sincronitzada és un esport tan complet que sempre et falten hores. Depèn del moment de la temporada entrenem més o menys, però potser estem en pretemporada des d'octubre fins desembre sis o set hores entrenant al CAR de Sant Cugat. Quan ja comencem a formar les coreografies o s'apropen competicions vas augmentant les hores i potser els tres últims mesos previs a un mundial o unes olimpíades estem vuit, nou o, fins i tot, deu hores. No tinc un horari fix, la nostra entrenadora ens ha ensenyat a treballar més per objectius que per hores. Saps a quina hora arribes a la piscina, però la majoria de vegades no saps a quina hora te n'aniràs, perquè s'ha de fer una sèrie de treball. Quan aquest treball està fet, depèn del moment et pots anar a casa o has de continuar fent altres feines.


Respecte si els èxits esportius han fet que l'equip nacional de natació sincronitzada sigui més reconegut socialment, Irina Rodriguez afirma que no:



12)Recordes què vas sentir quan vas guanyar la teva primera medalla en un campionat internacional?
      Per a mi totes les medalles que hem aconseguit a nivell internacional són molt significatives. Totes tenen una història, llavors per a mi és tan important la primera medalla que aconsegueixes en un europeu perquè feia anys que l'esperàvem tot l'equip, com la del mundial que també feia temps que desitjaven obtenir-la. Evidentment, les que em van fer potser més il·lusió van ser les primeres en un europeu, en un mundial, i la dels Jocs Olímpics ja va ser el màxim. El somni de tot esportista és arribar a una olimpíada, si a això l'hem d'afegir aconseguir una medalla, llavors significa que has arribat al màxim que podies aspirar.


13)En algun moment has pensat deixar la natació sincronitzada?
      Sí, jo crec que totes les membres de l'equip espanyol hem passat per una fase de dir: "bé, i ara què faig amb la meva vida?". M'he qüestionat moltes vegades si mereixia continuar competint o no. He d'admetre que he tingut diverses crisis, potser amb disset o divuit anys recordo una molt forta de dir: "no puc més". En el moment d'aquesta crisi, recordo que entrenàvem molt més que ara, i els resultats no arribaven. La natació sincronitzada és un esport que t'absorbeix, i no per molt que treballis aconsegueixes els resultats esperats. Crec que el nostre equip, o la meva generació de nedadores, que hem pujat fins a on estem ara, hem aconseguit els premis per tossudesa.

 

Vídeos d'Irina Rodriguez:







Documental d'Irina Rodriguez:

Notícia: “ ‘Ossa’ podria dir adéu a Catalunya”

La marca de motos Ossa ha comunicat avui que traslladarà la seva producció a un país o a una de les dues comunitats autònomes espanyoles que li ofereix instal·lar-se en els seus terrenys, a més de les instal·lacions. Això es produirà en el cas que en els pròxims vuit dies, la Generalitat de Catalunya no els concedeixi un crèdit per poder garantir la fabricació i pagar als proveïdors en els pròxims quatre anys, així ho ha confirmat el director general de l’empresa, Joan Gurt, a “El matí de Catalunya Ràdio”.

L’empresa actualment es troba ubicada al Polígon Industrial de Domeny a Girona. Gurt s’ha queixat al diari “Avui” que “si no som una gran empresa amb nombrosos treballadors, Indústria no vol escoltar-nos parlar”. A més, ha especificat a “El matí de Catalunya Ràdio” que no demanen diners, sinó només un aval que els obri les portes a les entitats bancàries. Últimament, han tingut lloc diverses reunions entre la Generalitat i la marca catalana, però mai han arribat a un acord.

Per la seva banda, la Generalitat ha publicat un comunicat en què explica que s’està estudiant el cas i ha remarcat que la companyia ja va rebre ajudes públiques en el passat i que per aquest motiu ara cal ser més “rigorosos” i “equànimes” que mai. Vinculat a aquest comunicat, el departament d’Empresa va explicar que Ossa ja va rebre ajudes econòmiques per mitjà de l’Institut Català de Finances, la Direcció General d’Indústria i ACC10, durant els anys 2009 i 2010.

Malgrat que el director general de l’empresa no ha volgut esmentar a cap mitjà de comunicació els destins finals en cas que no rebin el crèdit, ha explicat que decidiran i signaran el contracte de la deslocalització entre el 25 i el 30 de maig. Aquesta rapidesa és a causa del fet que les comandes que té l’empresa no poden esperar.

No és aquesta la primera marca que es troba en greus problemes econòmics a causa de la crisi i decideix fer una deslocalització de les seves factories. Anteriorment ja van comunicar el seu tancament les factories d’Honda (2010), Yamaha i Derbi. Aquest fet també ha perjudicat a la companyia gironina, ja que amb la deslocalització d’Honda van reduir la seva plantilla un 25% i amb l’anunci del tancament de Yamaha les seves vendes de peces han disminuït.

Joan Gurt ha parlat dels motius de traslladar l'empresa Ossa fora de Catalunya al “Diari de Girona”.

Notícia: "Toni Bou fa camí per convertir-se en història"

Aquest cap de setmana el pilot de Trial, Toni Bou, ha revalidat per cinquena vegada consecutiva el títol de Campió del Món de Trial Indoor al Palacio de Deportes de Madrid. Pels no experts en Trial, aquesta disciplina esportiva es divideix en Trial Indoor i Outdoor. La primera és la que es fa en un recinte tancat com pot ser el Palau Sant Jordi de Barcelona, i la segona és la que es fa a la muntanya.

Toni Bou està començant a fer història, ja que la seva alta qualitat està començant a ser equiparable a la del set vegades campió del món, Jordi Tarrés. Encara falta una prova perquè acabi el Mundial, però Bou ha quedat per davant dels seus màxims rivals, Albert Cabestany i Adam Raga i això ha provocat una nova victòria. El pilot de Montesa ha demostrat rapidesa i agilitat a cada zona penalitzant amb molts pocs peus. Per contra, el veterà pilot de la marca Sherco, Albert Cabestany ha mostrat una certa debilitat i Adam Raga va participar com a virtual subcampió de la proba.

Com a culé la seva cinquena victòria la va comparar amb el 5 a 0 del Futbol Club Barcelona enfront del Reial Madrid: “Estic molt feliç... i a més aconseguir la “maneta” a Madrid encara fa més il·lusió sent culé” va declarar al diari "Sport".

Aquest nou títol ha servit per sumar-lo als quatre que porta en total, quatre en Indoor i Outdoor. D’aquesta manera, amb 24 anys Toni Bou ha igualat els cinc títols aconseguits pel britànic Dougie Lampkin.