Irina Rodriguez és una de les components de l'equip espanyol de natació sincronitzada. Va néixer el 16 de setembre de 1977 a Barcelona, viu actualment a L'Hospitalet de Llobregat i és una apassionada de les motos. El seu palmarés està format per set medalles conseguides en diferents Campionats del Món, entre elles un or i tres bronzes, també ha obtingut dos ors en Campionats d'Europa i una medalla de plata dels Jocs Olímpics de Pequín l'any 2008.
1) Com vas començar en el món de la natació sincronitzada?
Vaig començar practicant natació normal amb cinc anys, vaig aprendre a nedar i quan tenia nou anys vaig veure la meva primera competició de natació sincronitzada. Com em va agradar molt perquè m'encantava l'aigua i combinava aigua, música i dansa, doncs, de seguida em va cridar l'atenció. A partir dels nous anys ja vaig entrar al Club Natación Kallipolis i des de llavors fins ara.
2) Tenies en ment dedicar-te a aquesta disciplina de la natació professionalment o va ser una idea que va sorgir a mesura que anaves creient?
Quan comences tan jove o tan petita a practicar un esport no et planteges un futur professional. Jo crec que vas fent i els primers anys sí que els utilitzes com a presa de contacte. Practiques esport perquè t'agrada, però també perquè tens el teu grup d'amigues, i és com més fàcil portar-lo. Quan vas creixent hi ha un moment en el qual has de decidir què fer amb la teva vida, veus que no tens una vida normal com qualsevol altre noi de la teva edat, amb tretze o catorze anys. La majoria hem compaginat les dues coses, però sí que és veritat que a l'hora d'estudiar no portes el ritme que qualsevol estudiant porta. Una persona que no fa esport no està entrenant durant set, vuit o nou hores al dia, és per aquest motiu que els estudis no són secundaris, però no tens un ritme normal. No m'he plantejat mai a nivell professional què faré, va amb el temps, vas improvisant a mesura que vas creixent.
3) Quina opinió va donar la teva família quan els vas dir que volies dedicar-te a la natació sincronitzada?
La meva família sempre m'ha recolzat. Sí que és veritat que passes algun moment difícil perquè no sempre et surten bé les competicions i tot allò que envolta el món de la natació, llavors potser t'aconsellen que et plantegis el fet de deixar l'esport, per exemple per començar la universitat. He de reconèixer que amb la meva he tingut molta sort.
4) En referència a l'esport al qual et dediques, t'agradaria que existissin equips mixts de dones i homes?
Estaria bé, seria una nova modalitat. Crec que podria arribar a ser com el patinatge artístic que es combina la dansa entre homes i dones. El problema és que realment no hi ha nois que practiquin aquest esport, i per això crec que la natació sincronitzada encara continuarà sent un esport femení. Hi ha hagut algun noi en EUA que era molt bo, però el problema és que el reglament està dirigit en certa manera per a les noies. Encara no s'ha fet un reglament per a equips mixts, però crec que donaria molt de joc, sobretot a nivell coreogràfic. Els nois que actualment practiquen natació sincronitzada, només poden presentar-se a competicions no-oficials, com pot ser un "open", però no en un campionat internacional com poden ser un mundial o un europeu.
5) Què penses sobre el fet que cada vegada més es descobreixin més esportistes de diferents disciplines que opten per dopar-se?
Irina tampoc creu el dopatge sigui a causa del ritme fort de competicions:
6) Tens cap ritual, amulet o superstició abans de sortir a una competició?
Les noies de la selecció no som supersticioses, tot i que som un equip de tenir bastants manies. Per exemple, una vegada quan jo era petita em van llençar les pinces del nas i ho vaig passar fatal. Des de llavors, abans de sortir a competir, quan estem totes en l'últim moment haig de dir: "si us plau, que ningú em llenci pinces". A més, el graciós del cas és que si m'oblido de dir-ho m'obliguen a fer-ho, però és l'únic que jo tinc com a mania. Cadascuna té les seves pròpies, i ens coneixem tant que ja cadascuna sap què hem de fer en els moments previs a sortir a una competició.
7) Què prefereixes competir en grup o en solitari?
En equip, jo realment amb la selecció només treballo: equip, combo (disciplina combinada) i abans feia duo. En aquesta última disciplina vaig ser la primera parella de Gemma. En solitari, he participat algun cop participo pel meu club "Kallipolis" en un campionat nacional, però m'ho passo millor fent duo o equip, que no en solitari.
8) Et guardes tots els banyadors que aneu utilitzant?
Intento guardar-los tots, però sóc una mica desastre, perquè sempre intentes deixar algun banyador a algú que t'ho demana, i després no te'l torna. Tinc la majoria, però els altres estan perduts, no sé ni on estan.
9) Com es preparen les diferents coreografies que es preparen per a una competició?
Pel que fa al disseny dels banyadors va explicar com s'organitzen a l'hora de fer-los:
10) Què és el que més t'agrada de practicar aquest esport?
M'agrada perquè és un esport molt complet que implica un repte físic alt, i hi ha una part de creativitat important. Aquesta part creativa o artística és molt enriquidora per a mi. A més, també hi ha una part física en la qual has d'entrenar molt, perquè és un esport dur i has d'aguantar a l'aigua cinc minuts com si no passés res i amb marejos i molts moviments. A la vegada, la natació sincronitzada també et permet una gran capacitat d'imaginació, de crear, de buscar idees, etcètera. Es fa menys monòton per a mi que potser altres esports. Jo també he practicat natació i sí, està molt bé nedar, i és un repte físic i hi ha una part tècnica de com fer la braçada, però la sincronitzada em dona molta més capacitat de creació.
11) I el que menys?
Tantes hores que hem d'estar entrenant, és massa, però és el que hi ha. La natació sincronitzada és un esport tan complet que sempre et falten hores. Depèn del moment de la temporada entrenem més o menys, però potser estem en pretemporada des d'octubre fins desembre sis o set hores entrenant al CAR de Sant Cugat. Quan ja comencem a formar les coreografies o s'apropen competicions vas augmentant les hores i potser els tres últims mesos previs a un mundial o unes olimpíades estem vuit, nou o, fins i tot, deu hores. No tinc un horari fix, la nostra entrenadora ens ha ensenyat a treballar més per objectius que per hores. Saps a quina hora arribes a la piscina, però la majoria de vegades no saps a quina hora te n'aniràs, perquè s'ha de fer una sèrie de treball. Quan aquest treball està fet, depèn del moment et pots anar a casa o has de continuar fent altres feines.
Respecte si els èxits esportius han fet que l'equip nacional de natació sincronitzada sigui més reconegut socialment, Irina Rodriguez afirma que no:
12)Recordes què vas sentir quan vas guanyar la teva primera medalla en un campionat internacional?
Per a mi totes les medalles que hem aconseguit a nivell internacional són molt significatives. Totes tenen una història, llavors per a mi és tan important la primera medalla que aconsegueixes en un europeu perquè feia anys que l'esperàvem tot l'equip, com la del mundial que també feia temps que desitjaven obtenir-la. Evidentment, les que em van fer potser més il·lusió van ser les primeres en un europeu, en un mundial, i la dels Jocs Olímpics ja va ser el màxim. El somni de tot esportista és arribar a una olimpíada, si a això l'hem d'afegir aconseguir una medalla, llavors significa que has arribat al màxim que podies aspirar.
13)En algun moment has pensat deixar la natació sincronitzada?
Sí, jo crec que totes les membres de l'equip espanyol hem passat per una fase de dir: "bé, i ara què faig amb la meva vida?". M'he qüestionat moltes vegades si mereixia continuar competint o no. He d'admetre que he tingut diverses crisis, potser amb disset o divuit anys recordo una molt forta de dir: "no puc més". En el moment d'aquesta crisi, recordo que entrenàvem molt més que ara, i els resultats no arribaven. La natació sincronitzada és un esport que t'absorbeix, i no per molt que treballis aconsegueixes els resultats esperats. Crec que el nostre equip, o la meva generació de nedadores, que hem pujat fins a on estem ara, hem aconseguit els premis per tossudesa.
Vídeos d'Irina Rodriguez:
Documental d'Irina Rodriguez:
1) Com vas començar en el món de la natació sincronitzada?
Vaig començar practicant natació normal amb cinc anys, vaig aprendre a nedar i quan tenia nou anys vaig veure la meva primera competició de natació sincronitzada. Com em va agradar molt perquè m'encantava l'aigua i combinava aigua, música i dansa, doncs, de seguida em va cridar l'atenció. A partir dels nous anys ja vaig entrar al Club Natación Kallipolis i des de llavors fins ara.
2) Tenies en ment dedicar-te a aquesta disciplina de la natació professionalment o va ser una idea que va sorgir a mesura que anaves creient?
Quan comences tan jove o tan petita a practicar un esport no et planteges un futur professional. Jo crec que vas fent i els primers anys sí que els utilitzes com a presa de contacte. Practiques esport perquè t'agrada, però també perquè tens el teu grup d'amigues, i és com més fàcil portar-lo. Quan vas creixent hi ha un moment en el qual has de decidir què fer amb la teva vida, veus que no tens una vida normal com qualsevol altre noi de la teva edat, amb tretze o catorze anys. La majoria hem compaginat les dues coses, però sí que és veritat que a l'hora d'estudiar no portes el ritme que qualsevol estudiant porta. Una persona que no fa esport no està entrenant durant set, vuit o nou hores al dia, és per aquest motiu que els estudis no són secundaris, però no tens un ritme normal. No m'he plantejat mai a nivell professional què faré, va amb el temps, vas improvisant a mesura que vas creixent.
3) Quina opinió va donar la teva família quan els vas dir que volies dedicar-te a la natació sincronitzada?
La meva família sempre m'ha recolzat. Sí que és veritat que passes algun moment difícil perquè no sempre et surten bé les competicions i tot allò que envolta el món de la natació, llavors potser t'aconsellen que et plantegis el fet de deixar l'esport, per exemple per començar la universitat. He de reconèixer que amb la meva he tingut molta sort.
4) En referència a l'esport al qual et dediques, t'agradaria que existissin equips mixts de dones i homes?
Estaria bé, seria una nova modalitat. Crec que podria arribar a ser com el patinatge artístic que es combina la dansa entre homes i dones. El problema és que realment no hi ha nois que practiquin aquest esport, i per això crec que la natació sincronitzada encara continuarà sent un esport femení. Hi ha hagut algun noi en EUA que era molt bo, però el problema és que el reglament està dirigit en certa manera per a les noies. Encara no s'ha fet un reglament per a equips mixts, però crec que donaria molt de joc, sobretot a nivell coreogràfic. Els nois que actualment practiquen natació sincronitzada, només poden presentar-se a competicions no-oficials, com pot ser un "open", però no en un campionat internacional com poden ser un mundial o un europeu.
5) Què penses sobre el fet que cada vegada més es descobreixin més esportistes de diferents disciplines que opten per dopar-se?
Irina tampoc creu el dopatge sigui a causa del ritme fort de competicions:
6) Tens cap ritual, amulet o superstició abans de sortir a una competició?
Les noies de la selecció no som supersticioses, tot i que som un equip de tenir bastants manies. Per exemple, una vegada quan jo era petita em van llençar les pinces del nas i ho vaig passar fatal. Des de llavors, abans de sortir a competir, quan estem totes en l'últim moment haig de dir: "si us plau, que ningú em llenci pinces". A més, el graciós del cas és que si m'oblido de dir-ho m'obliguen a fer-ho, però és l'únic que jo tinc com a mania. Cadascuna té les seves pròpies, i ens coneixem tant que ja cadascuna sap què hem de fer en els moments previs a sortir a una competició.
7) Què prefereixes competir en grup o en solitari?
En equip, jo realment amb la selecció només treballo: equip, combo (disciplina combinada) i abans feia duo. En aquesta última disciplina vaig ser la primera parella de Gemma. En solitari, he participat algun cop participo pel meu club "Kallipolis" en un campionat nacional, però m'ho passo millor fent duo o equip, que no en solitari.
8) Et guardes tots els banyadors que aneu utilitzant?
Intento guardar-los tots, però sóc una mica desastre, perquè sempre intentes deixar algun banyador a algú que t'ho demana, i després no te'l torna. Tinc la majoria, però els altres estan perduts, no sé ni on estan.
9) Com es preparen les diferents coreografies que es preparen per a una competició?
Pel que fa al disseny dels banyadors va explicar com s'organitzen a l'hora de fer-los:
10) Què és el que més t'agrada de practicar aquest esport?
M'agrada perquè és un esport molt complet que implica un repte físic alt, i hi ha una part de creativitat important. Aquesta part creativa o artística és molt enriquidora per a mi. A més, també hi ha una part física en la qual has d'entrenar molt, perquè és un esport dur i has d'aguantar a l'aigua cinc minuts com si no passés res i amb marejos i molts moviments. A la vegada, la natació sincronitzada també et permet una gran capacitat d'imaginació, de crear, de buscar idees, etcètera. Es fa menys monòton per a mi que potser altres esports. Jo també he practicat natació i sí, està molt bé nedar, i és un repte físic i hi ha una part tècnica de com fer la braçada, però la sincronitzada em dona molta més capacitat de creació.
11) I el que menys?
Tantes hores que hem d'estar entrenant, és massa, però és el que hi ha. La natació sincronitzada és un esport tan complet que sempre et falten hores. Depèn del moment de la temporada entrenem més o menys, però potser estem en pretemporada des d'octubre fins desembre sis o set hores entrenant al CAR de Sant Cugat. Quan ja comencem a formar les coreografies o s'apropen competicions vas augmentant les hores i potser els tres últims mesos previs a un mundial o unes olimpíades estem vuit, nou o, fins i tot, deu hores. No tinc un horari fix, la nostra entrenadora ens ha ensenyat a treballar més per objectius que per hores. Saps a quina hora arribes a la piscina, però la majoria de vegades no saps a quina hora te n'aniràs, perquè s'ha de fer una sèrie de treball. Quan aquest treball està fet, depèn del moment et pots anar a casa o has de continuar fent altres feines.
Respecte si els èxits esportius han fet que l'equip nacional de natació sincronitzada sigui més reconegut socialment, Irina Rodriguez afirma que no:
12)Recordes què vas sentir quan vas guanyar la teva primera medalla en un campionat internacional?
Per a mi totes les medalles que hem aconseguit a nivell internacional són molt significatives. Totes tenen una història, llavors per a mi és tan important la primera medalla que aconsegueixes en un europeu perquè feia anys que l'esperàvem tot l'equip, com la del mundial que també feia temps que desitjaven obtenir-la. Evidentment, les que em van fer potser més il·lusió van ser les primeres en un europeu, en un mundial, i la dels Jocs Olímpics ja va ser el màxim. El somni de tot esportista és arribar a una olimpíada, si a això l'hem d'afegir aconseguir una medalla, llavors significa que has arribat al màxim que podies aspirar.
13)En algun moment has pensat deixar la natació sincronitzada?
Sí, jo crec que totes les membres de l'equip espanyol hem passat per una fase de dir: "bé, i ara què faig amb la meva vida?". M'he qüestionat moltes vegades si mereixia continuar competint o no. He d'admetre que he tingut diverses crisis, potser amb disset o divuit anys recordo una molt forta de dir: "no puc més". En el moment d'aquesta crisi, recordo que entrenàvem molt més que ara, i els resultats no arribaven. La natació sincronitzada és un esport que t'absorbeix, i no per molt que treballis aconsegueixes els resultats esperats. Crec que el nostre equip, o la meva generació de nedadores, que hem pujat fins a on estem ara, hem aconseguit els premis per tossudesa.
Vídeos d'Irina Rodriguez:
Documental d'Irina Rodriguez:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada